La Isabel era una dona que ajudava a la mare en les tasques de la llar. La Isabel va arribar, com molts, els anys 60 d’aquella Andalusia mísera, sense treball i endarrerida. Venia amb el seu home i un fill de pocs anys. No tenien diners, però si gana, i per tot equipatge portaven una maleta de fusta on hi cabia la roba dels tres.
La Isabel era una dona treballadora, neta i polida. A Catalunya eren anys de bonança i hi havia feina per tothom. Sense saber llegir ni escriure va començar a treballar a una fàbrica tèxtil on guanyava un sou que mai havia somiat. El seu home, el Juan, cobrava de llarga malaltia perquè havia treballat en una mina que li va fer malbé els pulmons.
Més de mig poble de El Rubio havia emigrat a Catalunya i la Isabel no va sentir-se forastera.
Aquesta dona portava escrit en el rostre l’amargura. Uns ulls espantats, un somriure trist, un posat anguniós, però callava, tota l’angoixa la tancava dins del cor i no volia donar-li sortida.
Un dia va arribar a casa amb l’ull morat. Una caiguda, una ensopegada amb una porta, era el causant del seu mal. Pocs dies desprès quasi no podia moure el braç, i així successivament fins que la mare va sospitar que el que li passava no era normal. Cops, blaus, el caminar dificultós, el llavi partit.
La Isabel mai hauria confessat que el seu home la maltractava fins que la mare va dir-li que no portés l’angoixa que la corsecava i s’encarés a la veritat. Des d’aquell dia la dona arribava a casa perquè l’acollíssim quan el Juan volia apallissar-la. S’havia escapolit de l’home arribant suada i espantada en una llar on hi trobava recer.
Com que per la seva malaltia el Juan no treballava, es passava el dia al bar i no parava de beure. Quan arribava el vespre trontollava i tornava a casa esperant descarregar l’odi que li bullia a la sang per l’alcohol ingerit.
Quan el Juan estava serè era un home agradable. Vestia correctament. Net, afaitat, amable amb la gent. Amb certa credibilitat amb els seus “paisanos” que l’anomenaven “l’alcalde dels castellans”. No sé si per les seves lleis o per burla.
A casa patíem per aquell dona i el seu nen envoltats d’escenes violentes, però ella no volia deixar-lo perquè sabia que si ho feia la mataria i perquè en el seu fons, cosa incomprensible, l’estimava. I continuava treballant a la fàbrica i netejant cases amb el somriure trist, amb blaus en el cos, amb llàgrimes als ulls. Era una dona viva però morta. El seu fill, el Juanito, era el seu únic goig.
Els parents van cridar al Juan per dir-li que si maltractava a la Isabel el denunciarien, però ell quan portava unes gotes d’alcohol sobreres al seu cos es creia un rei amb superioritat sobre els altres i els amenaçava.
Al Juan, cremat per la beguda i els pulmons desfets per la mina, el van trobar mort al llit. La Isabel era lliure però plorava. No entenia que podés viure sense les pallisses del Juan, sense la por, sense l’angoixa de saber-se perseguida i també sense la tendresa que en moments lúcids el Juan li prodigava.
La Isabel era una víctima més de violència de gènere i no se n’adonava, com tantes dones que no poden deixar al seu torturador i callen i sofreixen en solitud. I si no les maten, i és ell el que marxa primer, el ploren, i malgrat tenir llibertat, l’enyoren. Si el Juan no hagués mort, la Isabel probablement hauria estat una víctima més de l’home que havia estimat, com tantes altres que massa sovint per desgràcia surten als noticiaris del nostre país.
